diumenge, 2 de novembre de 2014

Soliloqui ( cadira )

Sempre seré així, és el que m’ha tocat, estar fixat en aquesta casa. Les meves mans i les meves potes sempre de cares a terra, i l’esquena sempre mirant cap a dalt, però mai puc veure ni contemplar el cel,  perquè hi ha parets que ens separen.
De la família, em varen separar un dia traumàtic, després de transformar-me tal com sóc. Ara mateix tinc la companyia de quatre cadires velles i amargades i la pols que, a vegades em treuen. I els amos, de tant en tant, em fan servir per a posar-hi els colzes i tirar-me engrunes de menjar.

Voldria ser tan sols un esperit errant d’una aventura, i tenir la llibertat, això és el que em dic mentre ploro desconsoladament. Penso en que ningú m’aprecia, ningú em valora tal com vull, i puc veure que estic dintre d’un túnel fosc, molt fosc, i sense sortida,. Aquí és on el destí m’ha dit que moriré, sol i trist. Aquesta és la vida d’una taula.

Sergi Guisset,  3r C   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada