dimarts, 1 de març de 2016


VIATGE A L’ÀFRICA

     Els pares de l’Alba havien viatjat moltes vegades a l’Àfrica abans que ella nasqués. Diuen que un cop hi has anat un parell de vegades, t’entra “el mal d’Àfrica”, i és que, quan en marxes, ja tens ganes de tornar-hi. Els paisatges, la calma, però sobretot la seva gent, t’enamoren.
     Quan l’Alba va tenir dotze anys, els seus pares van pensar que ja era prou gran per viatjar amb ells al seu continent preferit. Però aquell cop no ho van fer amb motxilles i a l’aventura, explorant qualsevol lloc... sinó que com que tots dos eren professors, van decidir anar de voluntaris a una escola d’un petit poblat de Gàmbia, tot un mes, a l’estiu.
      En arribar, la calor era sufocant, els carrers del poblat estaven sense asfaltar, no hi havia ni llum ni aigua corrent ni clavegueram, i les olors eren molt fortes.
       L’Alba, acostumada a les comoditats de la vida moderna a Barcelona, estava indignada per l’elecció dels seus pares d’on passar les vacances. S’allotjarien tot el mes en una casa de fang, sense televisió ni connexió a Internet ni mòbils. L’Alba pensava que no ho superaria i a més a més, s’hauria de dutxar a base de galledes d’aigua. Els seus pares pretenien que ella els acompanyés cada dia a l’escola a ajudar-los durant les classes. Res podia anar més malament.
       El primer dia, es va aixecar de molt mal humor, i no va parar de fer males cares. Tot i això, en arribar a l’escola, els nens només feien que somriure-li... S’hi acostaven, la miraven amb ulls plens de tendresa, i li acaronaven la pell blanca, que per a ells, era tan diferent.
       Els pares de l’Alba sabien que en un sol dia, ella ja hauria canviat d’actitud i ho veuria tot diferent. Així va ser. Al cap de no res, a la nena no li representava gens d’esforç anar a buscar aigua al pou amb galledes per poder-se dutxar cada matí, ni anar a ajudar els seus pares a l’escola. Al revés, cada dia, s’esperava arribar a l’escola per veure aquells nens que li havien robat el cor. Eren molt pobres, però eren senzills,feliços i lliures. Eren més feliços que ningú altre. No tenien res, ni grans cases, ni diners, ni joguines, ni mòbils, ni comoditats com les d’ella. No ho havien tingut mai, ni tampoc ho necessitaven. Potser per això semblaven tan lliures... Però en canvi, eren sincers, generosos, honrats, i tenien respecte cap a tot i tothom. Poder estar amb persones així no tenia preu, això no es podia comprar amb diners.
       Gràcies als seus coneixements d’anglès, l’Alba es podia comunicar força bé amb alguns alumnes de l’escola. S’havia fet amiga de tots ells, però sobretot d’una nena molt especial, la Malo, que tenia la mateixa edat que ella.
        A mesura que anaven passant els dies, la Malo li explicava tot sobre la seva vida. Li havia explicat que tenia cinc germans més petits que ella, que la seva mare es va morir quan va tenir el fill més petit, que ella sempre havia de fer feines de casa, sempre havia de preparar el menjar als seus germans ja que el seu pare treballava tot el dia, i que cada dia caminava dues hores per arribar fins a l’escola. I tot i això, mai deixava de somriure.
        L’Alba, cada dia explicava tot el que li deia la Malo als seus pares, fins que un dia, van decidir anar a veure la família de la Malo per conèixer-la millor. Quan van arribar a la seva casa, van veure que tot el que havia dit la Malo era cert. La seva família era molt pobre.
       Com que els pares de l’Alba tenien diners estalviats, va decidir ajudar econòmicament aquella família i pagar els estudis a la Malo fins els divuit anys. Després, es comprometien a deixar-la viure a casa seva a Barcelona perquè pogués anar a la mateixa universitat que l’Alba.
      A partir d’aquell any i durant sis estius seguits, l’Alba i els seus pares van anar a Gàmbia a fer de voluntaris com a professors.
      A l’Alba aviat se li va despertar “el mal d’Àfrica”, i es passava tot l’any somiant i preparant la seva estada en el poblat de Gàmbia, on vivia la seva amiga de l’ànima.
      L’estiu que les nenes tenien divuit anys, els pares de l’Alba van complir la seva promesa i amb el permís del pare de la Malo, se la van endur amb ells cap a Barcelona. Començava una nova vida per la Malo. No sabem si millor o pitjor del què mai hauria estat, però si més no, diferent, i amb la qual tindria unes oportunitats d’estudis impensables a l’Àfrica.
    El pare de la Malo no sabia com agrair tot el que havien fet per ells. Ell deia que mai els ho podria compensar.
    De la mateixa manera, els pares de l’Alba no van saber mai com agrair prou a la Malo tots els valors que ella havia ensenyat a la seva filla, que de cap altra manera podria haver après d’una forma tan natural i propera: la sinceritat, la generositat, el respecte, i el tenir sempre un somriure a la cara.Uns valors fonamentals, que sovint oblidem en el nostre dia a dia.

Paula Farreró,1rF
(text presentat al Certamen de la Unesco 2016)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada